El futur del clima és massa important per deixar-ho en mans dels representants polítics, les administracions, els seus serveis tècnics i suposadament científics, els contractats per beneir el qui mana i impassibles davant dels responsables de la crisi climàtica i ecològica.

Tal i com va dir el fiscal de medi ambient de Catalunya “la criminalitat ambiental no seria possible si no contés amb el suport de les administracions”. La criminalitat climàtica que s’ha practicat i es practica té efectes letals per a moltes espècies, en particular la nostra.

Per això Fridays for Future, Greenpeace, Rebel·lió o Extinció (XR), Ecologistes de Catalunya, Amics de la Terra internacional, Ecologistes en Acció i altres col·lectius reclamen una democràcia que encara no existeix: una democràcia ecològica de la Terra, basada en persones lliures i iguals en una Terra habitable.

La urgència s’ha convertit en emergència. No podem ajornar la resposta a una planificació lenta dictada pels responsables de la crisi climàtica: la indústria del petroli, el gas, la nuclear, i de tot el que se’n deriva; generació d’electricitat, mobilitat insostenible, indústria química negra, gestió dels residus, ramaderia i agricultura industrial.

Quan diem emergència és en resposta a la inèrcia de l’anar fent i la manca de proporcionalitat entre la magnitud de la tragèdia i els recursos i mitjans que es disposen per fer-ne front. Un desequilibri insultant consumit en gran part en publicitat institucional i greenwashing (rentat d’imatge verd) extremista per anunciar actuacions anecdòtiques irrellevants.

La reducció de les emissions hauria de ser del 80% abans del 2030 en funció de les del 1990. Per aquest motiu les administracions que es queden per darrera del propòsit de la reducció del 40% com a mínim abans del 2030 els hauria de caure la cara de vergonya. Practiquen la corrupció climàtica. Ni fan ni deixen fer. El súmmum, el colmo, és ni tan sols tenir com objectius els dictats per la Unió Europea. Amagar que els objectius són inferior, és una enganyifa que hauria obligat a destituir els responsables i apartar-los. El fonamentalisme tecnològic i l’integrisme cientifista són l’orquestració del pessimisme i el passivisme.

Contra això planta cara el jovent d’arreu. Són els brots verds de les futures generacions que plantegen solucions polítiques a problemes polítics, solucions democràtiques davant les inèrcies institucionals.

Els mateixos negacionistes de la crisi climàtica són els que ara diuen que fem tard. Com un mantra religiós prediquen el consumir, esgotar i consumir… fins rebentar. Tot això en un escenari d’augment dels residus, augment de la pobresa, reducció de la inversió pública i claudicació a l’estatus quo.

Procés Constituent no pot estar impassible davant d’una oportunitat de mobilització que implica tant i a tantes persones.

Aquesta crida a la rebel·lió té implicacions en les conductes de cadascun de nosaltres. Cal seguir les quatre P: Protestar, Proposar, però sobretot Practicar i Predicar amb l’exemple.

La frugalitat s’imposa quan molta gent no té el mínim per sobreviure en diferents escales i espais: mundial, agreujat per l’impagament del deute ecològic i climàtic. Continental per la pervivència de les greus diferències i la tendència negativa de tancar-se i empobrir-se. Nacional per la crònica i creixent pobresa entre la infància, la vellesa, les dones i les persones adultes.

Frugalitat necessària, exemplar, però insuficient. Cal fer números, a casa, la feina, l’escola i els espais socials. Cal calcular i informar, reduir i avaluar i compensar el que no es pugui reduir. És la gimnàstica revolucionària del nostre temps, la que entronca en la lluita pels drets sociolaborals i el feminisme.

Per això les mocions que es presentin als l’ajuntament per aprovar han de comprometre’s a l’objectiu mínim del 40% i evitar que sigui un brindis al Sol. Ha de tenir un reflex als pressupostos, ha de fixar un carnet d’emissions per persones… ha de promoure una transició justa cap una economia baixa amb carboni fòssil i això ens enfronta al sistema capitalista dominant i les empreses contaminants. Qui contamina més i qui genera més residus en origen ha de tenir un pla de transició urgent. No tenim bons exemples ni amb els purins, ni a Mercadona amb els plàstics, ni Damm ni Coca Cola amb les llaunes, ni la Seat, ni la Nissan, ni les que gestionen el port amb els creuers, ni les areo-línies de l’aeroport que volen ampliar una Quarta pista al Prat per superar els 52 milions de turistes fins 80 milions al any.

Aquesta prioritat fa que reivindiquem la sobirania del Parlament de Catalunya contra les retallades del tribunal constitucional a la llei del canvi climàtic, la nacionalització de les empreses energètiques per construir la sobirania de les renovables i la gestió publica de l’aigua, augmentar les xarxes del transport públic a preus reduïts, un model agropecuari ecològic i de proximitat per la sobirania alimentaria i exigir a les empreses la reducció en origen de residus, la reutilització i el reciclatge.

Si les tasques són gegantines, la mobilització ha d’estar a l’alçada del repte. El divendres 27 de setembre Vaga Mundial pel Clima no és el cim. És el primer pas. La propera parada és el 7 d’octubre, gran Acció de Desobediència Civil per a la Justícia Climàtica.