Vaig conèixer l’Isma ara fa uns mesos a una jornada del Procés Constituent sobre la Unió Europea a Hospitalet. S’havia organitzat per dinar una paellada a un parc del costat de la Farga i el Jordi i jo estàvem fent cua per recollir el menjar. La gent seia amb els seus plats de paper i coberts de plàstic a la gespa a l’ombra dels arbres, als pocs bancs que hi havia o directament al terra. L’Isma ens va preguntar si el podríem ajudar a agafar els plats. Vam començar, no sense dificultat, a parlar de coses vàries, i quan ens estava arribant el torn va dir quelcom que en aquell moment em va semblar una obvietat: “no hi ha taules per seure-hi a menjar”. Mentre intentava esbrinar la transcendència de tal afirmació vaig adonar-me que un exercici aparentment tan senzill com sostenir un plat amb una mà i utilitzar l’altra mà per sostenir un cobert i dirigir-lo al plat per collir el seu contingut i introduir-lo a la boca per mastegar i digerir no era viable per a l’Isma. El Jordi i jo vam proposar anar a l’interior de la Farga per seure-hi i dinar els tres plegats. Renunciàvem a menjar, descansar i conversar sota el sol d’una primavera naixent d’inicis de mes d’Abril. Per a nosaltres dos era una renúncia d’un dia. Per a l’Isma només una renúncia més.

El trajecte de menys de cinc minuts fins la Farga va ser un macro-aprenentatge concentrat en el temps. Quan el Jordi i jo anàvem a utilitzar decidits les escales per sortir del parc, l’Isma ens va conduir per la rampa; quan nosaltres avançàvem de manera ràpida amb les mans plenes de plats, gots i fruita, ens va fer reduir el pas. Ho va fer en silenci natural, amb discreció generosa. No vaig estar segura si era conscient d’estar fent-ho, però per a nosaltres fou una lliçó com poques. A l’arribar a una taula dins la nau, l’Isma em va demanar que li tallés la carn de la paella. Quan vam començar a menjar em vaig adonar que els espasmes inevitables del seu cos dificultaven enormement la tasca de posar el menjar a la boca. Alhora partien les pues del ganivet de plàstic i les llençaven al plat barrejant-les amb els grans d’arròs i els trossos de pollastre. Mentre pensava que no era descartable que l’Isma ingerís fragments de plàstic vaig adonar-me que les dificultats per beure de l’ampolla d’aigua no eren menors. Em vaig dirigir a la barra per demanar si tenien coberts metàl·lics i canyetes per beure i em van dir que no. Vam haver de sortir de la Farga i demanar en un bar ambdues coses. Quan algú es va acostar per dir-nos que a dins la Farga no es podia menjar vaig respondre amb una mirada silenciosament assassina.

Estic segura que va haver molts altres obstacles que van barrar el pas a l’Isma aquell dia. Per a mi eren invisibles. Per a ell no.

Al cap de poc temps l’Isma va llançar la proposta de crear dins el Procés Constituent una Assemblea Sectorial de Diversitat Funcional. L’objectiu era doble. D’una banda, ubicar al centre del debat sobre la construcció d’una República Catalana del i per al 99% la situació i els drets de les persones amb diversitat funcional llunyana a l’estàndard i, de l’altra, visibilitzar les dificultats amb les que es troben de manera quotidiana per moure’s, participar, tenir veu i ser escoltades en el seus entorns més quotidians, incloent el Procés Constituent.

En poques setmanes la sectorial començarà a fer camí celebrant la seva primera trobada. Em sembla una notícia meravellosa que, gràcies a la feina de l’Isma i d’altres companyes, el Procés Constituent vegi néixer en el seu si un espai que treballi per a la inclusió de totes i tots tant en les propostes que fem de transformació política i social del nostre país com en els mateixos espais sociopolítics on participem en el nostre dia a dia. Si volem construir un altre món i una altra forma de fer política no ens podem permetre el luxe, com malauradament portem tota la vida fent, de generar esferes de participació que no estiguin realment obertes a tothom i on tots i totes no puguem ser-hi en igualtat de condicions. Cal que totes i tots puguem triar si volem dinar al sol o a l’ombra; on totes i tots ens puguem moure amb facilitat; on totes i tots puguem intervenir i ser escoltats; on totes i tots gaudim del luxe de l’autonomia digna perquè el nostre entorn està pensat i dissenyat per garantir-nos-la.

La presència de l’Isma i de tants altres companys i companyes, així com de l’Assemblea Sectorial de Diversitat Funcional del Procés Constituent, conformen un pas excel·lent vers la creació d’un moviment més inclusiu i emancipador del que ho ha estat sense ella. També vers la possibilitat que totes aquelles persones amb una diversitat funcional més propera a l’estàndard que hi formem part encetem un aprenentatge sobre les barreres físiques, simbòliques i de molts altres tipus que a nosaltres ens resulten invisibles, així com sobre les que nosaltres mateixes produïm i reproduïm des de la nostra ignorància. Voler aprendre aquesta lliçó sense por a equivocar-nos o a posar en evidència les nostres mancances no només serà un gran exercici d’intel·ligència i coratge col·lectius sinó sobretot, parafrasejant la companya Teresa, de voler fer la revolució per seguir-la fent. Cada dia. En cada espai. Fins i tot en aquells que ens obliguen a mirar-nos al mirall.